Category: Forn

Got a secret. Can you keep it?

Este títol tan peculiar respon a una de les meues sèries favorites i és la lletra de la cançó que acompanya els crèdits d’apertura. La sèrie, com molts de vosaltres ja haureu pogut endevinar és Pretty Little Liars (Pequeñas Mentirosas) que emet l’ABC Family als EEUU i a Espanya MTV. Bé, la bona qüestió és que d’enterros va la cosa. Tota la trama de la sèrie transcorre arran de la mort d’una joveneta (amb molt mala pata i més mala que un dolor), la jove Alison. Però sembla que la morta no està tan morta i segueix extorsionant les seues suposades “amiguetes”.

Això em duu a parlar dels enterros en els Estats Units. Allà, el 80% de la població és cristiana, però només el 20% són catòlics, hi ha protestants, anglicans, baptistes, presbiterians, ortodoxos… i per tant el comiat d’un èsser volgut és diferent en cada cas. Els presbiterians per exemple tenen prohibit resar als morts o fer drames. Però, el que segur que vos crida més l’atenció, almenys a mi sí, són els festivals que fan quan algú es mor: uns convits, unes plateraes de menjar! I no sé perquè un plum cake se m’entoixa el plat perfecte per dur a un “sarao” d’estes característiuqes. És típicament americà, no molt ostentós, entra fàcilment… perfecte. I hui, sense haver tingut la desgràcia d’haver d’acomiadar a algú he fet un plum cake d’aquells de dos colors.

Per fer-lo he necessitat:

  • 125 g de mantega a punt de pomada
  • 275 g de farina
  • 125 d’oli de girasol
  • 250 g de sucre
  • 6 ous
  • una culleradeta xicoteta de llevat en pols
  • Dos cullerades de xocolata negra en pols desgreixada i sense sucre (Valor postres)
  • Essència de tarongina o aigua de tarongina

Posem en un recipient la mantega pomada, li afegim el sucre fins que siga una massa compacta. A continuació i batent sense parar afegim els rovells un a un, procurant que quede ben barrejadet. Seguidament afegim l’oli de girasol, la farina amb el llevat i seguim batent (jo ho he fet amb l’alçador de clares). En un recipient apart alcem les clares a punt de neu i ho afegim a la mescla anterior. Poc a pot per a que la barreja alce. A continuació ho separem en dos parts. A una li afegim la xocolata (i si voleu una mica d’essència de vainilla) i a l’altra li posem una culleradeta d’essència de tarongina. Untem un motlle allargat amb mantega i farina i posem una bona quantitat de la massa blanca a sota, després tota la massa xocolatada, sense que toque les vores, i després per cubrir-ho la resta de massa ataronginada. Es posa al forn uns 40 minuts fins que el furgadents isca net.

El resultat és una cosa com esta:

He de demanar disculpes per les fotos que faig, són realment penoses, però bueno les faig amb el mòbil, més no es pot demanar. El resultat del plumcake és prou bo perquè no està molt dolçot. Crec que seria ideal per dur a un enterro americà. Es ben bé que s’agafen les coses d’una manera diferent. Tant és així que poden fer openings tan negres i divertides com esta, de Pretty Little Liars.

Mireu com se les gasta Bree Van de Kamp de Desperate Housewives (Mujeres Desesperadas, a partir de la setmana que ve en Divinity o FDF) quan va a l’enterro d’una de les seues millors amigues (només el primer minut i mig)

Espere que feu el plum cake i que vos aprofite, i si el feu per anar de berenar millor que d’enterro. Que vaja de gust.

Anuncis

Les mènades i el veganisme

 

Com ja sabeu estic fent i enllestint la meua tesina sobre sèries i política i no puc evitar vore a tota hora capítols i més capítols. Bé, ara que estan de moda els vampirs, i que açò és un bloc de cuina aprofitaré per penjar una recepta boníssima i tradicional, una cassoleta de fesols i naps. Tot té el seu sentit, seguiu llegint. Resulta que un dels personatges de la segona temporada de True Blood és esta simpàtica mènade (serva del dimoni), li diuen Marianne i és una gran cuinera.

Un dia, la senyora Marianne va eixir de caça. Va tornar amb un conill i un cor humà i va fer un fastigós souffle que més val que mai no el vegeu i evidentment, no tasteu. Va ser tanta la impressió que em va causar que estic un poc susceptible en el tema carnoset. La cassoleta de fesols i naps no té cap ingredient d’origen animal i per tant és un menjar excelent per a vegetarians i vegans. A mi personalment m’agrada cassola molt i és molt econòmic.

Per fer una cassola de fesols i naps necessitarem:

  • Mig quilo de naps
  • Dos grapats de fesols
  • Un got d’arrós
  • Una tomaca del terreno
  • Una cabeça d’alls

Primer que res farem un caldo amb els fesols i els naps tallats a tiretes o rodanxes per tal que queden tovets i es puguen menjar sense que les nostres dents es vegen afectades. A continuació en una paella posarem oli d’oliva i el calfarem per tal que es creme. En una cassola de fang posarem el gos d’arròs (per a dos persones) i per sobre li tirarem l’oli roent, ho mesclarem tot (Al final del post trobareu l’explicació per a este pas, segons ma mare). A continuació plenarem dos gots del caldo (el doble que d’arròs) que hem fet amb els fesols i els posarem en la cassola amb l’arròs. A continuació només hem de tallar per la meitat la tomaca del terreno i afegir-li els fesols i els naps. Al centre posarem una cabeça d’alls per a que done bon gustet (a mi m’agrada menjar-me un allet o dos amb l’arròs). Senzill no? Només queda posar-ho al forn el temps necessari per a que s’eixugue el caldo (Personalment a mi m’agrada que quede cruixentet, però a la meua germana, per exemple, no. Així que anem turnant-nos) El resultat és més o menys este.

 

 

Bé, i el fet de tirar-li oli roent a l’arròs, segons ma mare es fa per a que l’arròs no es passe i quede senceret. A la zona de la vall d’Albaida i de la Costera hi ha una gran tradició d’arrossos al forn. Un dia, farem un repàs de les varietats més detacades. Sens dubte esta és una bona opció per totes aquelles persones que per convicció no mengen carn.

I això, jo vaig a seguir en lo meu, hui toca vore un capitolet o dos de Carnivale… vos deixe el trailer de la primera temporada, que a Espanya va emetre Canal +. Animeu-se a vore-la i animeu-se a fer esta cassoleta, ja em direu què tal.

Que vaja de gust!

 

 

 

Pizza per a carnívors

Duc tants anys a Catalunya, que tot sovint se m’oblida què és allò que commemora el País Valencià el 9 d’octubre. Tendisc a pensar que conmemorem la derrota del 1707, la del 25 d’abril. Però no, el que el PV celebra un dia com hui és, la conquesta de Jaume I del País Valencià, allò que alguns diuen, les primeres passes del que hui en dia coneixem com poble valencià. Tot açò que vos explique no té massa sentit, ja que sempre vos parle de cuina, però no només vos parle de cuina i ho sabeu.

 

Com ja vos he explicat la meua esquizofrènia de celebracions i dates, m’ha vingut al cap que seria una bona idea presentar-vos un plat que vam provar Toni i jo a un restaruant de Xàtiva, la Maga. La maga es pot considerar el primer restaurant “diferent” que va obrir les portes a la Costera i la Vall d’Albaida. Amb una cuina bona, no excessivament cara i innovadora s’han fet un lloquet i ja duen uns quants anys oferint bons àpats. I a Xàtiva, també, hi ha un monument als maulets per la defensa que van fer de la ciutat al 1707. Com que el restaurant està just als peus del castell, com que este plat el vaig provar allà i com que confundisc dates… teniu el lligam que ha fet el meu cervell.

El bistec o entrecot pizzanola és una curiosa recepta per a la qual només necessitareu uns simples ingredients.

Un bistec de vedella tallat una mica gruixut i de bona qualitat.

Formatge manxec en làmines (la recepta original duu mozarela però jo opine que el manxec li dóna un punt més sofisticat)

Unes tomatetes xerri

Alfàbrega fresca

Primer que res posarem el forn a prescalfar. A continuació farem el bistec a la planxa, però no el passarem totalment, és a dir, el deixarem una mica cru. Quan ja el tinguem fet el posarem sobre la safata del forn amb paper d’alumini, li posarem una mica de pebre molt, les tomatetes a mitjos o a rodanxetes, i unes fulletes d’alfàbrega, un xorret d’oli d’oliva verge, i a sobre de tot posarem el formatge.

El que hem de fer ara és coure aquella espècie de pizza per a carnívors al forn. Com si d’una pizza congelada es tractés, primer coure i després una mica de grill per gratinar el formatge i acabar-lo de desfer.

Un vagada estiga llest ho traurem i ho emplatarem amb unes branquetes d’alfàbrega. Si teniu oli d’alfàbrega casolà no li anirà mal un rajolinet, sinó ja està més que deliciós.

És senzillíssim i els resultats són immillorables, és saludable i una delícia per al paladar. Espere que vos vaja de gust.

 

La tarta de formatge de la Tia Elisa

Quan era xicotet, bé, ja una mica crescudet, recorde que per cada Sant Josep o per cada aniversari de la casa de ma tia Elisa, ella preparava un pastís que era una miqueta exòtic, un pastís de formatge. Al principi tots ens mostràvem estranyats amb l’invent i ella insistia en dir que era molt bo, que li havia donat la recepta Nieves. I de fet el pastís de formatge va tindre no èxit, sinó super èxit, totes les germanes de ma mare van començar a fer-lo i es va convertir en el pastís de moda de la temporada (una temporada que va durar uns quants anys).

La recepta és senzilla i deliciosa per fer-la necessitareu:

Un pot petit de llet condensada

Una tarrina de Philadelphia o de formatge cremós

Un tub de galetes digestive o tostada

125grams de mantega

3 ous

1 got de llet

Sal

Aquesta recepta s’ha de fer amb un motlle d’aquells que la base es treu, d’aquells que es desmotllen fàcilment.

Primer que res prepararem la base de galeta. Triturarem el tub de galetes fins fer-les pols a una paella posarem els 125grams de mantega i els desfarem. Abans que comence a bollir i a cremar-se s’han de tirar les galetes i remenar fins que les galetes absorbisquen tota la mantega i tirar una miqueta de sal. A continuació afegir a la barreja tres cullerades soperes de llet condensada i reservar la resta per al farciment.

Quan esta pasta estiga ben compacta poseu-la sobre el motlle i crear una base per tal que impedisca la eixida de líquids, és a dir, crearem una base i pujarem per les vores per tal de tapar totes les eixides possibles. Una vegada fet això, agafarem la llet condensada restant, el got de llet, la tarrina de Philadephia i els tres ous i els batrem amb la túrmix. No farà falta sucre, la llet condensada ja en duu de sobra.

Aquesta mescla líquida la vessarem sobre la base que hem preparat i ho posarem al forn. La tarta estarà llesta quan la mescla haja quallat. Després la traurem del forn, la desmotllarem i la deixarem refredar en el frigorífic.

A continuació, escollirem la melmelada que més ens agrade i la cobrirem. Combina especialment bé la confitura de nabius, maduixes i fruites del bosc. Deliciós

Una gran troballa de ma tia Elisa, una gran aportació a la humanitat. Per cert, parlant d’humanitat. Sabeu que la melmelada és una de les formes de conservació més antigues que existeixen? Sabeu que la paraula melmelada ve del portuguès “marmelo” que alhora ve de la paraula codony, i que dóna nom a allò que nosaltres coneixem amb el nom del codonyat? Un altre dia parlaré del codonyat. El millor que he provat, el de ma mare.

Espere que vos agrade molt, feu-la i gaudiu-la, i penseu en ma tia Elisa.

Ándele, ándele manito!

Sovint, quan una persona se’n va a viure durant una llarga temporada a un altre país, sempre se li queden tots els clixès culturals d’aquell territori sobrevolant-li per sobre. És el cas d’una amiga meua que se’n va anar a Mèxic i des d’aquell moment totes les festes, totes les trobades i tots els festivals tenen temàtica mexicana. A mi no em sap greu perquè sóc un gran amant del menjar mexicà, però imagine que a ella ja deu suposar-li una càrrega una mica insuportable.

Un d’aquells dies que vam quedar per sopar, després d’uns mesos sense vore’ns, vam preparar unes enxilades. Les enxilades són un plat típic mexicà. Es preparen uns rotllets amb coca de dacsa, normalment amb carn de bou, i es fornegen amb una salxa de xili i formatge. Imagine que això dista bastant de la recepta original. És igual que quan eixim a l’estranger i ens trobem amb Sangria Olé, truita de patates Carmen i coses així d’exòtiques. És per tant igual que Old el Paso.

La recepta que vaig preparar, la vaig fer sense recórrer a Old el Paso, però vaig variar una mica la recepta, i com que l’economia no està per tirar cohets, vaig canviar el bou per pit de pollastre, més suau.

Els ingredients per a l‘enxilada de pollastre són:

Oli d’oliva, 2 cebes grans en rodanxes, mig quilo de pit de pollastre tallat a tiretes, 1 culleradeta de caiena molta, 1 culleradeta de pebreroig, 8 coquetes de dacsa, salsa de xile (explicaré després com es fa) i una quarta de formatge Xèdar ratllat.

A una paella gran a foc suau, sofregiu una ceba fins que quede tendra i daurada, reserveu-la. Pugeu el foc i fregiu la carn i quan ja estiga daurada poseu-li, les espècies, sal i pebre i remeneu constantment durant dos minuts.

Mentres heu de fer la salsa de xili, per a la qual necessitareu: oli d’oliva, 1 ceba picada , 1 pimentó verd en dauets, 1 xile picant picat, 3 dents d’all esclafats, 1 culleradeta de coriandre (no m’agrada a mi i mai no em pose), 1 culleradeta de sucre moré, 450 grams de tomaques madures, pelades i picades, el suc de mitja llimona, sal i pebre. Amb aquestos ingredients s’ha de fer un sofregit de la manera tradicional fins que la salsa quede una mica reduïda.

Mentre es fa la salsa, escalfeu les coquetes durant quinze segons a la paella, i mulleu-les amb la salsa, Poseu sobre la coqueta una mica de carn de pollastre, la ceba que havíem reservat i formatge ratllat i enrotlleu-les. Col·loqueu totes les enxilades ordenades en una font prèviament greixada. Cobriu-les amb la resta de la salsa i el formatge i fornegeu durant 30 minuts a 180º i serviu de seguida.

La recepta va quedar ben bona, i la vam acompanyar amb el meu guacamole especial, que un dia us ensenyaré com es fa. Espere que vos agrade, si no és el cas vos deixe un video de la sèrie Mujeres Desesperadas, en el qual una nena descobreix que és mexicana just en el moment d’entrar a una escola privada elitista, sa mare, l’obliga a dir unes paraules que en la versió espanyola de la sèrie venen a ser, Andele Manito!

En la versió americana, no fa tant de riure però la essència es la mateixa, coses del doblatge.

Últimes reminiscències hel·lèniques

Hem començat amb un aire molt grec, però el post de hui és l’últim d’una colla d’aquest paquet hel·lènic. Vam començar amb una cosa que havia tastat però que no m’havia fet el pes, la mussaca; vam seguir amb una salsa que havia tastat i m’havia encantat, el tzatziki; i ara, ja per acabar, m’he atrevit amb una cosa que no havia tastat i que feia molt bona pinta, unes crestes gregues de formatge.

El mot cresta és la paraula correcta per referir-se a l’empanadilla. De fet, no seré jo qui ho descobrisca, que el lèxic i la gastronomia estan íntimament lligats. Un fet curiós que succeeix a la gastronomia és que molts productes prenen el nom de coses a les que s’assemblen. El cas de les crestes és clar, tradicionalment les crestes s’aixafen amb una forquilla o es fan tirabuixons, per a què la barreja que contenen no se n’isca, les puntes que queden quan es couen vénen a donar-li nom, ja que s’assembla a la cresta d’una gallina.

Després d’este apunt, anem al que és més interessant. La recepta de les crestes gregues de formatge. Els ingredients emprats per 32 crestes són:

Pasta de crestes (en el meu cas vaig fer les crestes amb pasta brick, també queden bé amb pasta filo)
200grs. de formatge feta
120grs. de mató
Unes quantes branquetes de julivert
2 ous batuts
Pebre negre picat
Oli d’oliva.

El procediment és ben senzill. Primer aixafeu el formatge feta amb una forquilla i després afegiu-li el mató. Piqueu una mica de julivert i afegiu-lo a la barreja (va molt bé tenir una planteta de julivert, a la llarga és més barat i, evidentment, és més bo). A continuació afegiu-li el pebre picat i els dos ous batuts, seguiu remenant fins obtenir una massa homogènia. Una vegada fet això, només queda farcir les crestes i col·locar-les sobre una safata de forn amb una mica d’oli o mantega. Finalment amb un pinzell, poseu una mica de rovell d’ou per sobre i fornegeu a 190º fins que vegeu que s’estan daurant.

El resultat és més o menys així:

Proveu-les. Espere que vos vaja de gust.

Salut i bon profit

Records de Grècia

A l’abril, quan quedaven pocs mesos per acabar la carrera de periodisme, unes amigues i jo vam decidir celebrar-ho i vam marxar a Grècia. Val a dir que no vam estar gaire temps però vam intentar aprofitar al màxim.

En el procés de preparació del viatge vam llegir moltíssims llibres que ens parlaven del que veuríem. En absolutament tots els llibres ens recomanaven la mussaca, el tzatziki i la carn a la brasa. Evidentment quan vam arribar allà estàvem frisosos per provar aquestes delícies… però ja se sap que els llocs saturats de turisme, volen abaratir tant costos que acaben oferint un menjar típic que, si més no, és una porqueria.

Vam tastar la mussaca però jo em vaig quedar amb ganes. Ahir, fent un volt per la casa del llibre, vaig trobar uns llibres de receptes del món, sospitosament barats i no vaig poder evitar fullejar el de Grècia. Evidentment allí vaig trobar la solució. De tipus de mussaques hi ha tantes com tipus de truites espanyoles o de formes de preparar una escudella. A nosaltres la “lasanya d’albergínia” que ens van servir tenia patata, i la carn era de xai. Hi ha un tipus de mussaca que no duu carn…

Ahir, per treure’m de sobre aquell sentiment de sentir-me estafat com a guiri, vaig decidir fer una mussaca. Els ingredients que vaig necessitar són:

250 grs. de carn de porc o de vedella picada

2 albergínies

2 cebes

1 pot de tomaca triturada

2 iougurts grecs

2 ous

2 gots de vi negre

formatge parmesà ratllat

Primer que res, talleu la ceba molt fina a mitges anelles i piqueu un all. A continuació es posa a fregir fins que quede daurat, jo li vaig posar un polsim de pebre roig picant, una mica, però no és necessari.

Mentre feu això talleu l’albergínia a rodanxes fines i fregiu-les en una paella amb bastant oli (aneu en compte, l’albergínia xucla molt d’oli i convindria tenir preparat un plat amb paper absorbent), quan ja les tingueu totes fregides, reserveu-les.

Seguim amb el sofregit. Quan hageu fregit la ceba i l’all, afegiu la carn i fregiu-la fins que estiga cuita.  A continuació obriu l’ampolla de vi negre i en poseu més o menys dos gots junt amb una culleradeta de canyella. Deixeu reduir la barreja i per últim afegiu la tomaca triturada,  a gust de cadascú (Si ho voleu més caldós haureu de posar més tomata, però jo aconselle no posar-ne gaire, sinó pot quedar molt aigualit).

Mentre es fa el sofregit, en un plat trenqueu dos ous i bateu-los. Quan ja estiguen ben batuts afegiu els dos iogurts grecs i seguiu batent. Veureu com queda una salsa esponjosa.

Agafeu una font de fang (si pot ser) i col·loqueu les rodanxes d’albergínia que havíeu reservat fent una base. A continuació afegiu el sofregit de la carn, ceba, tomaca i vi i torneu a fer una capa d’albergínies (Intenteu que quede ben tapat i ben cobert). A continuació, afegiu la mescla d’ou i iogurt grec per sobre. Esteneu per tal que no quede cap zona sense cobrir i ratlleu per sobre una mica de formatge parmesà.

Per acabar poseu al forn escalfat a 180ºc la safata de fang amb la mussaca i fornegeu entre 30 i 40 minuts. A continuació serviu.

Aquest plat es pot acompanyar amb tzatziki i pa de pita, que un altre dia prepararem. I amb aquestes imatges i aquesta música. Bon profit!