Molts canvis i la conquesta pel paladar

Amics bloguers espere que ara sí, esta nova posada en marxa siga la definitiva i la cosa ja vaja de bo. Durant este temps sense escriure he anat recopilant fotos de moltíssimes coses que he provat a fer i que podré anar ensenyant-vos en conta-gotes.

Apart de començar a escriure de nou en el meu bloc, i apart de posar-li una nova capçalera, hi ha més canvis a la meua vida. Ja no vos escric des de Barcelona, ho faig des del meu poble, l’Olleria (la Vall d’Albaida), ja que passaré ací uns mesos fins que la meua tesina siga una cosa digna de ser presentada i puga guanyar-me la vida dignament. Un altre canvi és que he començat a fer una vida sana. Sí, el que escolteu. Ja vorem el que em dura.

Dotorejant blogs he arribat a una entrada que m’ha cridat l’atenció, i he anat a buscat la font de l’esmentada informació. L’informe en qüestió es diu Cocinar con amor (al loro!) i l’encarrega una estranya parella (Meetic i Gallina Blanca) per tal d’esbrinar si els espanyols conquereixen o no pel paladar. L’estudi afirma que un 60% dels espanyols es deixaria conquerir amb un bon “guisopo” però només el 21% utilitza habilitats culinàries per lligar. Jo que sempre les faig servir m’he quedat una miqueta de pasta de moniato, només un 21% cuina als seus amants (enteneu per amants algú que estima NO clandestinament).

Però l’informe aboca una sèrie de… “dades interessants” sobre la identificació dels espanyols amb plats, els postres més eròtics haguts i per haver, i el lloc idoni on celebrar un sopar romàntic.

Pel que fa a la identificació, la majoria dels espanyols se sent pròxim a una PAELLA DE MARISC (cara de circumstàncies) no sé ben bé si es refereixen a la cigala o a la clòtxina… el que està clar és que la definició que dóna l’informe és esgarrifadora “potent, amb sabor i enèrgic, a la vegada que tradicional”, això en el meu poble es tradueix amb el misionero de tota la vida. Entre els joves el plat que més triomfa són les tallarines a la carbonara... osiga “ací t’agafe, ací et mate”. I és que no és bonico això de barrejar el menjar amb el sexe d’esta manera tan gratuïta.

Ningú se sorprendrà si dic que les postres que més luxúria desperten són les maduixes amb nata, però potser sí que hi ha més sorpresa si dic que les segones postres classificades és la tarta de xocolata. Mmmmm súper sensual! Empastifat de bescuit de xocolate… no mola gaire, la veritat.

Per últim, la majoria de gent no es fia massa de les seues conquestes i prefereix que els conviden a sopar a un restaurant. En cas que la gent accedisca a sopar en casa d’una altra persona el test pregunta: Quant de temps dediques a preparar un sopar romàntic? Les dones més d’una hora, els homes una hora i els joves (independentment del sexe) mitja hora o menys. MITJA HORA? Traducció: “Agafe el telèfon, truque a telepizza, “en media hora tiene su pizza en casa”, ohh sorpresa la pizza ha arribat, ohh sorpresa he demant un chunkey monkey”.

Llegit l’informe només puc concloure que el mite de l’espanyol lligó s’ensorra per moments i que no m’estranya si al cap i a la fi el festejat de turno es conforma amb un pizza o unes tallarines carbonara.

Tradicions americanes

Ahir vam anar a vore l’Habitació de Verònica al teatre Club Capitol amb el Toni, l’Aba i el Ramon. Va estar molt i molt bé, l’obra està inspirada en els EUA actuals però recrea la tradició nord-americana dels anys 60. Vaig pensar que fer aquesta recomanació de teatre, havia d’anar acompanyada d’una altra cosa que cada dia és més famosa, i que també respon a una tradició americana, les american cupcakes. Aquesta cançó que hi ha a l’obra també respon al prototip mericà de Leonard Cohen.

Les American cupcakes, són unes magdalenes, baixes, petites delicioses amb una cobertura de “frostie” que li dóna un toc deliciós. Per que es feu una idea, són aquelles magdalenes tan cuques i carrinclones de les pel·lícules de Hollywood. Vaig fer dos tandes, en dos dies diferents. La primera vegada, vaig fer les cupcakes de carrot cake i de brownie, la segona vegada, per motius de públic, vaig fer només brownies.

Explicaré la recepta de Brownie, i després la del frostie, que és un gran descobriment i és molt bo. El brownie a estes altures ja el sabreu fer tots, però bueno, es desfà una pastilla de xocolata Dolca amb 130 grams de mantega, s’afigen a la barreja xocolatada tres ous, una culleradeta d’estracte de vainilla, 95 grams de farina i 125 grams de sucre (la recepta que vaig seguir duia 250 grams de sucre, imagine que deu tractar-se d’un error, perquè, és una animalada). Barregem tot això i a continuació posem unes quantes nous trencades.

Ho posem a uns motlles de magdalena i ho fornegem.

Hem de tenir fet del dia anterior el frostie, que es fa amb una tarrina de formatge cremós, 113 grams de mantega, 300 grams de sucre glas, una cullerada d’estracte de vainilla i el colorant que vulguis posa-li. A mi el color blanquinós que té no m’acaba de convéncer, per això vam innovar.

Aquest frostie s’ha de fer el dia abans i s’ha de guardar a la nevera, perquè sinó no acaba de ser prou dur i s’espatxurra. Despres, quan les cupcakes ja estiguen fredes, li posem per sobre el frostie i ho tornem a posar a la nevera.

De segur que estes magdalenes, o cupcakes, tenen molt d’èxit perquè són molt vistoses i encara tenen més bon gust.

Ací una mostra del resultat

Pizza per a carnívors

Duc tants anys a Catalunya, que tot sovint se m’oblida què és allò que commemora el País Valencià el 9 d’octubre. Tendisc a pensar que conmemorem la derrota del 1707, la del 25 d’abril. Però no, el que el PV celebra un dia com hui és, la conquesta de Jaume I del País Valencià, allò que alguns diuen, les primeres passes del que hui en dia coneixem com poble valencià. Tot açò que vos explique no té massa sentit, ja que sempre vos parle de cuina, però no només vos parle de cuina i ho sabeu.

 

Com ja vos he explicat la meua esquizofrènia de celebracions i dates, m’ha vingut al cap que seria una bona idea presentar-vos un plat que vam provar Toni i jo a un restaruant de Xàtiva, la Maga. La maga es pot considerar el primer restaurant “diferent” que va obrir les portes a la Costera i la Vall d’Albaida. Amb una cuina bona, no excessivament cara i innovadora s’han fet un lloquet i ja duen uns quants anys oferint bons àpats. I a Xàtiva, també, hi ha un monument als maulets per la defensa que van fer de la ciutat al 1707. Com que el restaurant està just als peus del castell, com que este plat el vaig provar allà i com que confundisc dates… teniu el lligam que ha fet el meu cervell.

El bistec o entrecot pizzanola és una curiosa recepta per a la qual només necessitareu uns simples ingredients.

Un bistec de vedella tallat una mica gruixut i de bona qualitat.

Formatge manxec en làmines (la recepta original duu mozarela però jo opine que el manxec li dóna un punt més sofisticat)

Unes tomatetes xerri

Alfàbrega fresca

Primer que res posarem el forn a prescalfar. A continuació farem el bistec a la planxa, però no el passarem totalment, és a dir, el deixarem una mica cru. Quan ja el tinguem fet el posarem sobre la safata del forn amb paper d’alumini, li posarem una mica de pebre molt, les tomatetes a mitjos o a rodanxetes, i unes fulletes d’alfàbrega, un xorret d’oli d’oliva verge, i a sobre de tot posarem el formatge.

El que hem de fer ara és coure aquella espècie de pizza per a carnívors al forn. Com si d’una pizza congelada es tractés, primer coure i després una mica de grill per gratinar el formatge i acabar-lo de desfer.

Un vagada estiga llest ho traurem i ho emplatarem amb unes branquetes d’alfàbrega. Si teniu oli d’alfàbrega casolà no li anirà mal un rajolinet, sinó ja està més que deliciós.

És senzillíssim i els resultats són immillorables, és saludable i una delícia per al paladar. Espere que vos vaja de gust.

 

La tarta de formatge de la Tia Elisa

Quan era xicotet, bé, ja una mica crescudet, recorde que per cada Sant Josep o per cada aniversari de la casa de ma tia Elisa, ella preparava un pastís que era una miqueta exòtic, un pastís de formatge. Al principi tots ens mostràvem estranyats amb l’invent i ella insistia en dir que era molt bo, que li havia donat la recepta Nieves. I de fet el pastís de formatge va tindre no èxit, sinó super èxit, totes les germanes de ma mare van començar a fer-lo i es va convertir en el pastís de moda de la temporada (una temporada que va durar uns quants anys).

La recepta és senzilla i deliciosa per fer-la necessitareu:

Un pot petit de llet condensada

Una tarrina de Philadelphia o de formatge cremós

Un tub de galetes digestive o tostada

125grams de mantega

3 ous

1 got de llet

Sal

Aquesta recepta s’ha de fer amb un motlle d’aquells que la base es treu, d’aquells que es desmotllen fàcilment.

Primer que res prepararem la base de galeta. Triturarem el tub de galetes fins fer-les pols a una paella posarem els 125grams de mantega i els desfarem. Abans que comence a bollir i a cremar-se s’han de tirar les galetes i remenar fins que les galetes absorbisquen tota la mantega i tirar una miqueta de sal. A continuació afegir a la barreja tres cullerades soperes de llet condensada i reservar la resta per al farciment.

Quan esta pasta estiga ben compacta poseu-la sobre el motlle i crear una base per tal que impedisca la eixida de líquids, és a dir, crearem una base i pujarem per les vores per tal de tapar totes les eixides possibles. Una vegada fet això, agafarem la llet condensada restant, el got de llet, la tarrina de Philadephia i els tres ous i els batrem amb la túrmix. No farà falta sucre, la llet condensada ja en duu de sobra.

Aquesta mescla líquida la vessarem sobre la base que hem preparat i ho posarem al forn. La tarta estarà llesta quan la mescla haja quallat. Després la traurem del forn, la desmotllarem i la deixarem refredar en el frigorífic.

A continuació, escollirem la melmelada que més ens agrade i la cobrirem. Combina especialment bé la confitura de nabius, maduixes i fruites del bosc. Deliciós

Una gran troballa de ma tia Elisa, una gran aportació a la humanitat. Per cert, parlant d’humanitat. Sabeu que la melmelada és una de les formes de conservació més antigues que existeixen? Sabeu que la paraula melmelada ve del portuguès “marmelo” que alhora ve de la paraula codony, i que dóna nom a allò que nosaltres coneixem amb el nom del codonyat? Un altre dia parlaré del codonyat. El millor que he provat, el de ma mare.

Espere que vos agrade molt, feu-la i gaudiu-la, i penseu en ma tia Elisa.

Ándele, ándele manito!

Sovint, quan una persona se’n va a viure durant una llarga temporada a un altre país, sempre se li queden tots els clixès culturals d’aquell territori sobrevolant-li per sobre. És el cas d’una amiga meua que se’n va anar a Mèxic i des d’aquell moment totes les festes, totes les trobades i tots els festivals tenen temàtica mexicana. A mi no em sap greu perquè sóc un gran amant del menjar mexicà, però imagine que a ella ja deu suposar-li una càrrega una mica insuportable.

Un d’aquells dies que vam quedar per sopar, després d’uns mesos sense vore’ns, vam preparar unes enxilades. Les enxilades són un plat típic mexicà. Es preparen uns rotllets amb coca de dacsa, normalment amb carn de bou, i es fornegen amb una salxa de xili i formatge. Imagine que això dista bastant de la recepta original. És igual que quan eixim a l’estranger i ens trobem amb Sangria Olé, truita de patates Carmen i coses així d’exòtiques. És per tant igual que Old el Paso.

La recepta que vaig preparar, la vaig fer sense recórrer a Old el Paso, però vaig variar una mica la recepta, i com que l’economia no està per tirar cohets, vaig canviar el bou per pit de pollastre, més suau.

Els ingredients per a l‘enxilada de pollastre són:

Oli d’oliva, 2 cebes grans en rodanxes, mig quilo de pit de pollastre tallat a tiretes, 1 culleradeta de caiena molta, 1 culleradeta de pebreroig, 8 coquetes de dacsa, salsa de xile (explicaré després com es fa) i una quarta de formatge Xèdar ratllat.

A una paella gran a foc suau, sofregiu una ceba fins que quede tendra i daurada, reserveu-la. Pugeu el foc i fregiu la carn i quan ja estiga daurada poseu-li, les espècies, sal i pebre i remeneu constantment durant dos minuts.

Mentres heu de fer la salsa de xili, per a la qual necessitareu: oli d’oliva, 1 ceba picada , 1 pimentó verd en dauets, 1 xile picant picat, 3 dents d’all esclafats, 1 culleradeta de coriandre (no m’agrada a mi i mai no em pose), 1 culleradeta de sucre moré, 450 grams de tomaques madures, pelades i picades, el suc de mitja llimona, sal i pebre. Amb aquestos ingredients s’ha de fer un sofregit de la manera tradicional fins que la salsa quede una mica reduïda.

Mentre es fa la salsa, escalfeu les coquetes durant quinze segons a la paella, i mulleu-les amb la salsa, Poseu sobre la coqueta una mica de carn de pollastre, la ceba que havíem reservat i formatge ratllat i enrotlleu-les. Col·loqueu totes les enxilades ordenades en una font prèviament greixada. Cobriu-les amb la resta de la salsa i el formatge i fornegeu durant 30 minuts a 180º i serviu de seguida.

La recepta va quedar ben bona, i la vam acompanyar amb el meu guacamole especial, que un dia us ensenyaré com es fa. Espere que vos agrade, si no és el cas vos deixe un video de la sèrie Mujeres Desesperadas, en el qual una nena descobreix que és mexicana just en el moment d’entrar a una escola privada elitista, sa mare, l’obliga a dir unes paraules que en la versió espanyola de la sèrie venen a ser, Andele Manito!

En la versió americana, no fa tant de riure però la essència es la mateixa, coses del doblatge.

Últimes reminiscències hel·lèniques

Hem començat amb un aire molt grec, però el post de hui és l’últim d’una colla d’aquest paquet hel·lènic. Vam començar amb una cosa que havia tastat però que no m’havia fet el pes, la mussaca; vam seguir amb una salsa que havia tastat i m’havia encantat, el tzatziki; i ara, ja per acabar, m’he atrevit amb una cosa que no havia tastat i que feia molt bona pinta, unes crestes gregues de formatge.

El mot cresta és la paraula correcta per referir-se a l’empanadilla. De fet, no seré jo qui ho descobrisca, que el lèxic i la gastronomia estan íntimament lligats. Un fet curiós que succeeix a la gastronomia és que molts productes prenen el nom de coses a les que s’assemblen. El cas de les crestes és clar, tradicionalment les crestes s’aixafen amb una forquilla o es fan tirabuixons, per a què la barreja que contenen no se n’isca, les puntes que queden quan es couen vénen a donar-li nom, ja que s’assembla a la cresta d’una gallina.

Després d’este apunt, anem al que és més interessant. La recepta de les crestes gregues de formatge. Els ingredients emprats per 32 crestes són:

Pasta de crestes (en el meu cas vaig fer les crestes amb pasta brick, també queden bé amb pasta filo)
200grs. de formatge feta
120grs. de mató
Unes quantes branquetes de julivert
2 ous batuts
Pebre negre picat
Oli d’oliva.

El procediment és ben senzill. Primer aixafeu el formatge feta amb una forquilla i després afegiu-li el mató. Piqueu una mica de julivert i afegiu-lo a la barreja (va molt bé tenir una planteta de julivert, a la llarga és més barat i, evidentment, és més bo). A continuació afegiu-li el pebre picat i els dos ous batuts, seguiu remenant fins obtenir una massa homogènia. Una vegada fet això, només queda farcir les crestes i col·locar-les sobre una safata de forn amb una mica d’oli o mantega. Finalment amb un pinzell, poseu una mica de rovell d’ou per sobre i fornegeu a 190º fins que vegeu que s’estan daurant.

El resultat és més o menys així:

Proveu-les. Espere que vos vaja de gust.

Salut i bon profit

Més records de Grècia a ritme de salsa

A part de mussaques descafeïnades i de sorpreses agradables i menys agradables. Grècia ens va portar un gran descobriment gastronomic. A gran part de les meues companyes, la salsa grega per excel·lència, el tzatziqui no els va agradar. Bé, de fet no m’estranya, si vos proposen una barreja de iogurt grec, cogombre i all… la reacció més segura és el rebuig. Però només cal provar només un poc d’aquesta salsa per saber qui és el punt del seu èxit, la frescor.

El tzatziki tradicionalment s’usa com a mezze, és a dir, com a entrant, però també és una salsa que queda molt i molt bé amb la carn a la brasa, que és molt tradicional a Grècia. En tot cas, és un acompanyament ideal per al pa de pita, que els restaurants d’Atenes, fornegen en els seus propis forns.

La recepta del pa de pita, com la de qualsevol tipus de pa, no és molt complicat. Els seus indredients són:

500g. de farina de blat
30g. de rent (llevat de panaderia)
1 cullerada de sal
1 got d’aigua tèbia
1 cullerada sopera d’oli d’oliva

Per obtenir un bo pa de pita necessitem paciència. Primer amasseu tots els ingredients junts fins a aconseguir una massa homgènia. Dividiu la massa en boles del tamany d’una pilota de tenis i deixeu-les repossar durant mitja hora.
Després, aplasteu les boles i estireules fins aconseguir una coqueta rodona i deixeu-les repossar fins que inflen al doble del seu volum inicial. Després poseu-les al forn, precalentat a 220ºc, a sobre d’una safata amb una mica d’oli i fornegeu durant 10 minuts. Ja veureu que quan estan a dins del forn s’inflen bastant però quan les treieu quedaran buides. Aquesta és la gràcia.

La preparació del tzatziki és molt més fàcil. Faran falta dos iogurts grecs, un cogombre petit ratllat, unes fulles de menta picades i un all picat. Tot això es barreja, s’hi afig una mica de sal i a continuació es deixa repossar 2 hores en la nevera (tapeu-ho amb un film transparent per tal que no agafe gustos). Proveu-la, que és un entrant de primera.