Tagged: pons

Dinar de dissabte

Recorde que quan era xicotet i no m’agradava la paella (com podia ser tan balòstia) li preguntava a ma mare:

– Mare!!! Per què tots els diumenges has de fer paella?

– Perquè som valencians, fill – contestava orgullosa ma mare.

Esta resposta, realment no té un fonament científic, però ara la comprenc una miqueta millor. Apart de menjar cada diumenge paella, des de fa molts anys, ma mare fa per a dinar, cada dissabte, truita de creïlles, altrament anomenada Tortilla española. Davant esta delicada situació no m’atrevisc a preguntar-li a ma mare perquè cada dissabte fa una truita de creïlles.

La creïlla és una paraula que en tot el territori on es parla català té denominacions molt diverses: patata, pataca, queradilla, trumfa, creïlla, queradilla i fins i tot patatilla. Això només pot voler dir una cosa: que és un menjar tan quotidià que el seu nom ha anat mutant i mutant. Pero el post de hui no té altra finalitat que parlar de com fem les truites a cada de cadascú. Jo donaré la meua recepta.

Necessitarem creïlles, ous, llevat en pols i ceba (opcional)

Tallem la creïlla a dauets, xicotets, i posem una bona quantitat d’oli d’oliva a escalfar. Quan estiga escalfant-se sense estar molt calent posem la ceba, i quan l’oli estiga mes calent posem la creïlla i salem. Al principi ha de fregir amb força, i a continuació baixar  el foc. Durant el procés en què la creïlla i la ceba estan fregint-se puge i baixe la intensitat del foc unes 3 vegades. Les creïlles acaben més doradetes. En un bol apart, batem els ous amb sal i el llevat i ho fem ben esponjoset. Quan la creïlla i la ceba estiguen fregides i ja tendres les traurem de l’oli i les afegirem al recipient amb l’ou batut. Ho deixarem repossar uns 5 minuts, si en teniu 10 millor que millor. Retirarem l’excés d’oli i afegirem la barreja a la paella, on després d’una o dos voltes magistrals la tindrem feta i llesta per servir.

El resultat pot ser, una cosa com esta:

No s’aprecia la grandària però heu de considerar que es tracta d’un plat de pizza, osiga que és una senyora truita. La meua amiga Alba, que gaudeix enormement de les meues truites diu que després de les de la seua mare són les millors truites que ha tastat, cosa que em plena d'”orgullo y satisfacción“.

Vos anime a què comenteu com feu vosaltres les truites, quin secret seguiu, quin ingredient li afegirieu o de quin prescindirieu. Interactuem, cuinem i que vaja de gust!

Les mènades i el veganisme

 

Com ja sabeu estic fent i enllestint la meua tesina sobre sèries i política i no puc evitar vore a tota hora capítols i més capítols. Bé, ara que estan de moda els vampirs, i que açò és un bloc de cuina aprofitaré per penjar una recepta boníssima i tradicional, una cassoleta de fesols i naps. Tot té el seu sentit, seguiu llegint. Resulta que un dels personatges de la segona temporada de True Blood és esta simpàtica mènade (serva del dimoni), li diuen Marianne i és una gran cuinera.

Un dia, la senyora Marianne va eixir de caça. Va tornar amb un conill i un cor humà i va fer un fastigós souffle que més val que mai no el vegeu i evidentment, no tasteu. Va ser tanta la impressió que em va causar que estic un poc susceptible en el tema carnoset. La cassoleta de fesols i naps no té cap ingredient d’origen animal i per tant és un menjar excelent per a vegetarians i vegans. A mi personalment m’agrada cassola molt i és molt econòmic.

Per fer una cassola de fesols i naps necessitarem:

  • Mig quilo de naps
  • Dos grapats de fesols
  • Un got d’arrós
  • Una tomaca del terreno
  • Una cabeça d’alls

Primer que res farem un caldo amb els fesols i els naps tallats a tiretes o rodanxes per tal que queden tovets i es puguen menjar sense que les nostres dents es vegen afectades. A continuació en una paella posarem oli d’oliva i el calfarem per tal que es creme. En una cassola de fang posarem el gos d’arròs (per a dos persones) i per sobre li tirarem l’oli roent, ho mesclarem tot (Al final del post trobareu l’explicació per a este pas, segons ma mare). A continuació plenarem dos gots del caldo (el doble que d’arròs) que hem fet amb els fesols i els posarem en la cassola amb l’arròs. A continuació només hem de tallar per la meitat la tomaca del terreno i afegir-li els fesols i els naps. Al centre posarem una cabeça d’alls per a que done bon gustet (a mi m’agrada menjar-me un allet o dos amb l’arròs). Senzill no? Només queda posar-ho al forn el temps necessari per a que s’eixugue el caldo (Personalment a mi m’agrada que quede cruixentet, però a la meua germana, per exemple, no. Així que anem turnant-nos) El resultat és més o menys este.

 

 

Bé, i el fet de tirar-li oli roent a l’arròs, segons ma mare es fa per a que l’arròs no es passe i quede senceret. A la zona de la vall d’Albaida i de la Costera hi ha una gran tradició d’arrossos al forn. Un dia, farem un repàs de les varietats més detacades. Sens dubte esta és una bona opció per totes aquelles persones que per convicció no mengen carn.

I això, jo vaig a seguir en lo meu, hui toca vore un capitolet o dos de Carnivale… vos deixe el trailer de la primera temporada, que a Espanya va emetre Canal +. Animeu-se a vore-la i animeu-se a fer esta cassoleta, ja em direu què tal.

Que vaja de gust!

 

 

 

Molts canvis i la conquesta pel paladar

Amics bloguers espere que ara sí, esta nova posada en marxa siga la definitiva i la cosa ja vaja de bo. Durant este temps sense escriure he anat recopilant fotos de moltíssimes coses que he provat a fer i que podré anar ensenyant-vos en conta-gotes.

Apart de començar a escriure de nou en el meu bloc, i apart de posar-li una nova capçalera, hi ha més canvis a la meua vida. Ja no vos escric des de Barcelona, ho faig des del meu poble, l’Olleria (la Vall d’Albaida), ja que passaré ací uns mesos fins que la meua tesina siga una cosa digna de ser presentada i puga guanyar-me la vida dignament. Un altre canvi és que he començat a fer una vida sana. Sí, el que escolteu. Ja vorem el que em dura.

Dotorejant blogs he arribat a una entrada que m’ha cridat l’atenció, i he anat a buscat la font de l’esmentada informació. L’informe en qüestió es diu Cocinar con amor (al loro!) i l’encarrega una estranya parella (Meetic i Gallina Blanca) per tal d’esbrinar si els espanyols conquereixen o no pel paladar. L’estudi afirma que un 60% dels espanyols es deixaria conquerir amb un bon “guisopo” però només el 21% utilitza habilitats culinàries per lligar. Jo que sempre les faig servir m’he quedat una miqueta de pasta de moniato, només un 21% cuina als seus amants (enteneu per amants algú que estima NO clandestinament).

Però l’informe aboca una sèrie de… “dades interessants” sobre la identificació dels espanyols amb plats, els postres més eròtics haguts i per haver, i el lloc idoni on celebrar un sopar romàntic.

Pel que fa a la identificació, la majoria dels espanyols se sent pròxim a una PAELLA DE MARISC (cara de circumstàncies) no sé ben bé si es refereixen a la cigala o a la clòtxina… el que està clar és que la definició que dóna l’informe és esgarrifadora “potent, amb sabor i enèrgic, a la vegada que tradicional”, això en el meu poble es tradueix amb el misionero de tota la vida. Entre els joves el plat que més triomfa són les tallarines a la carbonara... osiga “ací t’agafe, ací et mate”. I és que no és bonico això de barrejar el menjar amb el sexe d’esta manera tan gratuïta.

Ningú se sorprendrà si dic que les postres que més luxúria desperten són les maduixes amb nata, però potser sí que hi ha més sorpresa si dic que les segones postres classificades és la tarta de xocolata. Mmmmm súper sensual! Empastifat de bescuit de xocolate… no mola gaire, la veritat.

Per últim, la majoria de gent no es fia massa de les seues conquestes i prefereix que els conviden a sopar a un restaurant. En cas que la gent accedisca a sopar en casa d’una altra persona el test pregunta: Quant de temps dediques a preparar un sopar romàntic? Les dones més d’una hora, els homes una hora i els joves (independentment del sexe) mitja hora o menys. MITJA HORA? Traducció: “Agafe el telèfon, truque a telepizza, “en media hora tiene su pizza en casa”, ohh sorpresa la pizza ha arribat, ohh sorpresa he demant un chunkey monkey”.

Llegit l’informe només puc concloure que el mite de l’espanyol lligó s’ensorra per moments i que no m’estranya si al cap i a la fi el festejat de turno es conforma amb un pizza o unes tallarines carbonara.

Tradicions americanes

Ahir vam anar a vore l’Habitació de Verònica al teatre Club Capitol amb el Toni, l’Aba i el Ramon. Va estar molt i molt bé, l’obra està inspirada en els EUA actuals però recrea la tradició nord-americana dels anys 60. Vaig pensar que fer aquesta recomanació de teatre, havia d’anar acompanyada d’una altra cosa que cada dia és més famosa, i que també respon a una tradició americana, les american cupcakes. Aquesta cançó que hi ha a l’obra també respon al prototip mericà de Leonard Cohen.

Les American cupcakes, són unes magdalenes, baixes, petites delicioses amb una cobertura de “frostie” que li dóna un toc deliciós. Per que es feu una idea, són aquelles magdalenes tan cuques i carrinclones de les pel·lícules de Hollywood. Vaig fer dos tandes, en dos dies diferents. La primera vegada, vaig fer les cupcakes de carrot cake i de brownie, la segona vegada, per motius de públic, vaig fer només brownies.

Explicaré la recepta de Brownie, i després la del frostie, que és un gran descobriment i és molt bo. El brownie a estes altures ja el sabreu fer tots, però bueno, es desfà una pastilla de xocolata Dolca amb 130 grams de mantega, s’afigen a la barreja xocolatada tres ous, una culleradeta d’estracte de vainilla, 95 grams de farina i 125 grams de sucre (la recepta que vaig seguir duia 250 grams de sucre, imagine que deu tractar-se d’un error, perquè, és una animalada). Barregem tot això i a continuació posem unes quantes nous trencades.

Ho posem a uns motlles de magdalena i ho fornegem.

Hem de tenir fet del dia anterior el frostie, que es fa amb una tarrina de formatge cremós, 113 grams de mantega, 300 grams de sucre glas, una cullerada d’estracte de vainilla i el colorant que vulguis posa-li. A mi el color blanquinós que té no m’acaba de convéncer, per això vam innovar.

Aquest frostie s’ha de fer el dia abans i s’ha de guardar a la nevera, perquè sinó no acaba de ser prou dur i s’espatxurra. Despres, quan les cupcakes ja estiguen fredes, li posem per sobre el frostie i ho tornem a posar a la nevera.

De segur que estes magdalenes, o cupcakes, tenen molt d’èxit perquè són molt vistoses i encara tenen més bon gust.

Ací una mostra del resultat

Pizza per a carnívors

Duc tants anys a Catalunya, que tot sovint se m’oblida què és allò que commemora el País Valencià el 9 d’octubre. Tendisc a pensar que conmemorem la derrota del 1707, la del 25 d’abril. Però no, el que el PV celebra un dia com hui és, la conquesta de Jaume I del País Valencià, allò que alguns diuen, les primeres passes del que hui en dia coneixem com poble valencià. Tot açò que vos explique no té massa sentit, ja que sempre vos parle de cuina, però no només vos parle de cuina i ho sabeu.

 

Com ja vos he explicat la meua esquizofrènia de celebracions i dates, m’ha vingut al cap que seria una bona idea presentar-vos un plat que vam provar Toni i jo a un restaruant de Xàtiva, la Maga. La maga es pot considerar el primer restaurant “diferent” que va obrir les portes a la Costera i la Vall d’Albaida. Amb una cuina bona, no excessivament cara i innovadora s’han fet un lloquet i ja duen uns quants anys oferint bons àpats. I a Xàtiva, també, hi ha un monument als maulets per la defensa que van fer de la ciutat al 1707. Com que el restaurant està just als peus del castell, com que este plat el vaig provar allà i com que confundisc dates… teniu el lligam que ha fet el meu cervell.

El bistec o entrecot pizzanola és una curiosa recepta per a la qual només necessitareu uns simples ingredients.

Un bistec de vedella tallat una mica gruixut i de bona qualitat.

Formatge manxec en làmines (la recepta original duu mozarela però jo opine que el manxec li dóna un punt més sofisticat)

Unes tomatetes xerri

Alfàbrega fresca

Primer que res posarem el forn a prescalfar. A continuació farem el bistec a la planxa, però no el passarem totalment, és a dir, el deixarem una mica cru. Quan ja el tinguem fet el posarem sobre la safata del forn amb paper d’alumini, li posarem una mica de pebre molt, les tomatetes a mitjos o a rodanxetes, i unes fulletes d’alfàbrega, un xorret d’oli d’oliva verge, i a sobre de tot posarem el formatge.

El que hem de fer ara és coure aquella espècie de pizza per a carnívors al forn. Com si d’una pizza congelada es tractés, primer coure i després una mica de grill per gratinar el formatge i acabar-lo de desfer.

Un vagada estiga llest ho traurem i ho emplatarem amb unes branquetes d’alfàbrega. Si teniu oli d’alfàbrega casolà no li anirà mal un rajolinet, sinó ja està més que deliciós.

És senzillíssim i els resultats són immillorables, és saludable i una delícia per al paladar. Espere que vos vaja de gust.