Crumble de bresquilla

“Ja de l’estiu van coronant-te les diades
per dol en les memòries dels dies que vindran.
El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,
l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.”

Crumble de Bresquilla

Esta estrofa extreta del poema Cal·lídia i els préssecs de Josep Carner em serveix per reprendre el blog per enèsima vegada. I és que des de dilluns la meua vida ha fet un gir bastant important i, ara, m’agradaria dedicar-me a tot allò que abans em feia mandra dedicar-m’hi. I aquesta represa la vull fer amb una de les coses que més m’agraden: les postres amb fruita.

Fa unes setmanes a ma casa hi va haver un excedent de bresquilles (préssecs i melicotons fora del País Valencià) i ma mare em va demanar ajut ja que a casa no permetem que res es faça roín. I vaig decidir fer una cosa de què anava molt de temps darrere, un crumble de bresquilla.

Són unes postres molt fàcils de fer i els ingredients estan al rebost de tots. Es tracta d’una fruita ensucrada amb una crosta com si fóra galeta que està boníssima.

Per fer la crosta necessitarem:

150 grs. de farina
100 grs. de mantega
100 grs. de sucre
50 grs. d’ametlles picades o en pols. 

Posarem la manega tallada a trossets a un bol i la mesclarem amb la farina i el sucre, amb les mans, tot seguit hi agegirem la mantega. La textura és arenosa, com si foren grumolls de terra. Reservarem aquesta terra de mantega, farina, sucre i ametlles a la nevera mentre preparem la bresquilla.

Per a la bresquilla necessitarem:

4 bresquilles grans tallades a trossets generosos

1 cullerada de mantega

Sucre morè a gust

Suc d’una taronja

Rom.

A una paella posarem la mantega i quan s’haja desfet hi afegirem el préssec, el sucre i el suc de taronja. Quan haja reduït un poc, afegirem un xorret de rom. Quan les bresquilles estiguen caramelitzades les posarem al fons d’un motlle i ho cobrirem amb la mescla que havíem reservat al frigorífic. Es posa al forn fins que la crosta estiga tostadeta i dura.

És molt interessant menjar aquestes postres encara calentes amb una bola de gelat de vainilla per sobre. És un gran descobriment i es pot fer amb qualsevol fruita.

Que vaja de gust!

Persones

No és fàcil, en esta vida, trobar amb bones persones. Persones amb què dóna gust parlar i dóna gust dialogar.

Persones que, quan estàs mal, t’obrin la seua ànima i intenten, sincerament, que estigues molt millor.

Persones que quan sembla que tot el món està ensorrant-se construeixen una base per estabilitzar l’estructura i l’aguanten com feia Atles amb la volta celestial. 

Persones que donen tot el que tenen i no et demanen res a canvi, perquè per a ells fer-te sentir bé és sentir-se bé. 

Persones que malgrat el mal oratge et reben amb un somriure, que lluu malgrat els núvols. 

Persones que són terapèutiques, que són sanadores, que són galens de la vida. 

Persones que són com un mosset de brownie. Com un mosset del meu brownie. 

Moltes gràcies a tots ells. 

Imatge

BROWNIE DE DOBLE XOCOLATA I NOUS AMB DOBLE ESSÈNCIA

  • 200 g de xocolata negra fondant (ens val un Dolca o un de cobertura)
  • Una cullerada de xocolata en pols desgreixada i sense sucre. 
  • 200 g. de mantega. 
  • 180 grams de sucre morè. 
  • 3 ous grans.
  • 90 grams de farina de rebosteria.
  • Una mica d’essència de vanilla o sucre vainillat.
  • Nous al gust. 

Primer que res encendrem el forn. A una safata col·locarem les nous trencadetes i les torrarem molt poc, el just per tal que tota la seua essència isca a l’exterior. Això serà molt poc temps! Esteu a l’aguait no fos cas que se us cremen! 

A continuació al bany de maria, o bé al microones (ja sabreu que jo sóc antimicroones), foneu la xocolata i afegiu-hi, seguidament, la mantega. 

Mentre va fonent, bateu els ous amb els sucre i poc a poc afegiu la farina. Quan ja teniu una barreja homogènia, afegiu-ne l’essència de vainilla i després la xocolata fosa amb la mantega. Per acabar, afegiu-l’hi una cullerada de xocolata en pols sense sucre i sense greix (Valor de reposteria, per exemple. No ens serveix la xocolata en pols per fer xocolata desfeta o a la tassa)

Ja tindreu el brownie preparat. Ara només quedarà que prepareu el motlle amb mantega o sagí i ho poseu tot junt al forn. 

Per saber quan està llest podeu fer servir la prova del furgadents.

Com a últim consell si us agrada que quede tendre per dins, com a mi, us recomanaria que preparàreu una safata plena d’aigua freda amb gel per deixar el motlle quan isca del forn i així tallar la cocció dràsticament. 

Espere que us agrade. Bon profit.

Crash!

M’han passat tantes coses durant tot aquests mesos!! La meua tornada a l’Olleria va suposar un trencament total en relació a la vida que duia a Barcelona. Canviar Barcelona per un poble de poc més de 8800 habitants és una mica traumàtic, no ho negaré. Una vegada instal·lat al meu poble vaig anar a estudiar a València, anava i tornava tots els dies. Vaig conéixer gent meravellosa de qui vaig aprendre moltíssim (també de cuina) i , encara que trobe a faltar la meua Barcelona i la gent amb qui la compartia, ara estic molt agust a casa. Tinc prop els meus pares i ma mare s’ha convertit en la meua ajudanta preferida. Sempre li dic que ella i jo fem un bon equip. 

Per cert! Parlant del bon equip que fem. Sabeu què em va passar l’altre dia? Vaig baixar a comprar una bossa de coco ratllat i una mica de mantega. Em vaig trobar a una veïna de tota la vida de ma mare i em va dir: “Que tu també eres pastisseret?”. La cosa hagués pogut quedar ahí. Una resposta afirmativa i cadascú pel seu costat. Però com si no s’atrevira a dir-m’ho, en un moment determinat va girar cua i em va agafar del braç. “Això també ho has heretat de t’auela“, va dir quasi a cau d’orella. Li vaig donar les gràcies i vaig seguir comprant, però al cap d’una estona pensava en aquell “també”. Jo no he heretat res material de m’auela i em va deixar pensatiu. 

Al cap d’una estona vaig caure. Clar que he heretat! La bona mà per a la cuina! I sabeu què; no només l’he heretada jo. Ma mare i totes les meues ties són grans aficionades a la cuina. Crec que fins i tot existeix una espècie de sana rivalitat. Quantes coses més hauré heretat de ma auela i no me n’hauré adonat?

De moment us deixe la recepta que vaig fer aquell dia. Unes delicioses galetes cruixents de civada i coco que vaig traure del blog DIT I FET. Aquestes coses ma auela no les feia, però estic segur que li haurien encantat. No era golafre ella ni res!

Imatge

Ingredients:
-130 grams de mantega
-150 grams de sucre morè
-50 grams de sucre
-1 xorret d’extracte de vainilla
-1 ou
-100 grams de flocs de civada
-60 grams de coco ratllat
-60 grams de farina
-1 culleradeta de llevat en pols
-1 polsim de sal

Com es fa?:
Prescalfem el forn a 170ºC. Posarem paper de forn sobre la safata del forn o sobre una llanda.

 
Batrem la mantega (a temperatura ambient), el sucre bru, l’extracte de vaïnilla i l’ou. Agregarem els flocs de civada, el coco ratllat, la farina, el llevat, la sal i batrem de nou.
Amb les mans formarem boletes i les posarem en les safates o les llandes reservades, deixant entre elles una separació bastant gran perquè no es toquen les galetes les unes amb les altres.

Courem cada tanda durant deu minuts (això depén de forns, ja ho sabeu). Convé deixar refredar bé aquestes galetes abans de menjar-les, perquè sinó no estaran tot el cruixent que han d’estar. 

Espere que us agrade. Bon profit. 

Pel·lícules àcides per a moments dolços

Hui fa 27 anys els meus pares es van casar. Un dia calorós d’un agost de fa 27 anys. Com que l’any passat no estava ací per celebrar este aniversari, que em fa molta il·lusió, enguany duia temps pensant en fer alguna cosa que siguera totalment novedosa. Fa temps vaig intentar fer una lemon pie, el resultat va ser de fracàs total. La base va quedar tova i massa grossa, el lemon curd va quedar poc espès… i la merenga… bé… no faré cap comentari de la merenga però va ser un desastre de dimensions estratosfèriques.

L’altre dia vaig vore una fantàstica pel·licula anglesa que és la biografia dels primers anys de vida del prestigiós cuiner anglès Nigel Slater. La pel·lícula que s’anomena Toast representa l’àmbient en què creix. És una pel·licula sensiblera on el Lemon Pie de Miss. Potter té una gran importància…

Llavors em va venir a la ment la idea de tornar a fer el meravellós Lemon Pie… i així va ser. Una base perfecta, un lemon curd fantàstic…. i un merengue fatal a la primera, fatal a la segon i ideal a la tercera. Apart d’acabar amb les existències d’ous en la contornada, la cosa va anar prou bé.

La recepta que vaig seguir va ser de Joy of Baking els ingredients són els següents:

 

Per a la base o pasta de galeta sablé:

210 grams de farina

Un polzim de sal

113grs de matega a temperatura ambient

50 grams de sucre

1 ou batut

Per al lemon curd:

3 ous grans

El suc de dos o tres llimones… (no suc tipo Solimon)

150 grams de sucre

56 grams de mantega

Ratlladura de llimona.


La preparació és senzilla, excepte pel que fa al merengue que després explicarem. Primer farem la base. Amb la mantega a temperatura ambient la batrem amb les barilles i quan estiga batuda afegirem el sucre i seguirem batent. A continuació incorporarem l’ou i deixarem de fer servir les barilles. Apart haurem barrejat la farina amb la sal i anirem afegint-la de mica en mica a la massa. Quan tinguem una bola feta podeu fer-la fina amb el corró i col·locar-la o de manera rudimentària amb les mans, tot repartint la massa. Després es cobreix amb paper de plata i se li posen pedretes o cigrons a sobre. Ho posarem 10 minuts a la nevera i a continuació ho courem. La massa ha de quedar com si fos una galeta holandesa.

Mentre es cou farem el lemon curd. Posarem tots els ingredients excepte la mantega i la ratlladura en un casso a bany de Maria, i sense parar de remenar esperarem a que espese com una natilla i agafe un color groc palla. A continuació i encara calent afegirem la mantega i la corfa ratllada. I ho deixarem refredar.

La meua històri amb el merengue va ser una mica traumàtic. Però al final va donar resultat. No vos explicaré jo com es fa, ho farà un xef molt  graciós a qui li dec en gran mesura l’èxit.

El resultat final va ser el següent:

Espere que intenteu fer esta recepta… i espere que tingueu més sort que jo i que a la primera vos isca perfecta. La veritat és que val la pena, i més si és per celebrar 27 anys de casats. Espere que vos vaja de gust i per molts anys més.

Dinar de dissabte

Recorde que quan era xicotet i no m’agradava la paella (com podia ser tan balòstia) li preguntava a ma mare:

– Mare!!! Per què tots els diumenges has de fer paella?

– Perquè som valencians, fill – contestava orgullosa ma mare.

Esta resposta, realment no té un fonament científic, però ara la comprenc una miqueta millor. Apart de menjar cada diumenge paella, des de fa molts anys, ma mare fa per a dinar, cada dissabte, truita de creïlles, altrament anomenada Tortilla española. Davant esta delicada situació no m’atrevisc a preguntar-li a ma mare perquè cada dissabte fa una truita de creïlles.

La creïlla és una paraula que en tot el territori on es parla català té denominacions molt diverses: patata, pataca, queradilla, trumfa, creïlla, queradilla i fins i tot patatilla. Això només pot voler dir una cosa: que és un menjar tan quotidià que el seu nom ha anat mutant i mutant. Pero el post de hui no té altra finalitat que parlar de com fem les truites a cada de cadascú. Jo donaré la meua recepta.

Necessitarem creïlles, ous, llevat en pols i ceba (opcional)

Tallem la creïlla a dauets, xicotets, i posem una bona quantitat d’oli d’oliva a escalfar. Quan estiga escalfant-se sense estar molt calent posem la ceba, i quan l’oli estiga mes calent posem la creïlla i salem. Al principi ha de fregir amb força, i a continuació baixar  el foc. Durant el procés en què la creïlla i la ceba estan fregint-se puge i baixe la intensitat del foc unes 3 vegades. Les creïlles acaben més doradetes. En un bol apart, batem els ous amb sal i el llevat i ho fem ben esponjoset. Quan la creïlla i la ceba estiguen fregides i ja tendres les traurem de l’oli i les afegirem al recipient amb l’ou batut. Ho deixarem repossar uns 5 minuts, si en teniu 10 millor que millor. Retirarem l’excés d’oli i afegirem la barreja a la paella, on després d’una o dos voltes magistrals la tindrem feta i llesta per servir.

El resultat pot ser, una cosa com esta:

No s’aprecia la grandària però heu de considerar que es tracta d’un plat de pizza, osiga que és una senyora truita. La meua amiga Alba, que gaudeix enormement de les meues truites diu que després de les de la seua mare són les millors truites que ha tastat, cosa que em plena d'”orgullo y satisfacción“.

Vos anime a què comenteu com feu vosaltres les truites, quin secret seguiu, quin ingredient li afegirieu o de quin prescindirieu. Interactuem, cuinem i que vaja de gust!

Got a secret. Can you keep it?

Este títol tan peculiar respon a una de les meues sèries favorites i és la lletra de la cançó que acompanya els crèdits d’apertura. La sèrie, com molts de vosaltres ja haureu pogut endevinar és Pretty Little Liars (Pequeñas Mentirosas) que emet l’ABC Family als EEUU i a Espanya MTV. Bé, la bona qüestió és que d’enterros va la cosa. Tota la trama de la sèrie transcorre arran de la mort d’una joveneta (amb molt mala pata i més mala que un dolor), la jove Alison. Però sembla que la morta no està tan morta i segueix extorsionant les seues suposades “amiguetes”.

Això em duu a parlar dels enterros en els Estats Units. Allà, el 80% de la població és cristiana, però només el 20% són catòlics, hi ha protestants, anglicans, baptistes, presbiterians, ortodoxos… i per tant el comiat d’un èsser volgut és diferent en cada cas. Els presbiterians per exemple tenen prohibit resar als morts o fer drames. Però, el que segur que vos crida més l’atenció, almenys a mi sí, són els festivals que fan quan algú es mor: uns convits, unes plateraes de menjar! I no sé perquè un plum cake se m’entoixa el plat perfecte per dur a un “sarao” d’estes característiuqes. És típicament americà, no molt ostentós, entra fàcilment… perfecte. I hui, sense haver tingut la desgràcia d’haver d’acomiadar a algú he fet un plum cake d’aquells de dos colors.

Per fer-lo he necessitat:

  • 125 g de mantega a punt de pomada
  • 275 g de farina
  • 125 d’oli de girasol
  • 250 g de sucre
  • 6 ous
  • una culleradeta xicoteta de llevat en pols
  • Dos cullerades de xocolata negra en pols desgreixada i sense sucre (Valor postres)
  • Essència de tarongina o aigua de tarongina

Posem en un recipient la mantega pomada, li afegim el sucre fins que siga una massa compacta. A continuació i batent sense parar afegim els rovells un a un, procurant que quede ben barrejadet. Seguidament afegim l’oli de girasol, la farina amb el llevat i seguim batent (jo ho he fet amb l’alçador de clares). En un recipient apart alcem les clares a punt de neu i ho afegim a la mescla anterior. Poc a pot per a que la barreja alce. A continuació ho separem en dos parts. A una li afegim la xocolata (i si voleu una mica d’essència de vainilla) i a l’altra li posem una culleradeta d’essència de tarongina. Untem un motlle allargat amb mantega i farina i posem una bona quantitat de la massa blanca a sota, després tota la massa xocolatada, sense que toque les vores, i després per cubrir-ho la resta de massa ataronginada. Es posa al forn uns 40 minuts fins que el furgadents isca net.

El resultat és una cosa com esta:

He de demanar disculpes per les fotos que faig, són realment penoses, però bueno les faig amb el mòbil, més no es pot demanar. El resultat del plumcake és prou bo perquè no està molt dolçot. Crec que seria ideal per dur a un enterro americà. Es ben bé que s’agafen les coses d’una manera diferent. Tant és així que poden fer openings tan negres i divertides com esta, de Pretty Little Liars.

Mireu com se les gasta Bree Van de Kamp de Desperate Housewives (Mujeres Desesperadas, a partir de la setmana que ve en Divinity o FDF) quan va a l’enterro d’una de les seues millors amigues (només el primer minut i mig)

Espere que feu el plum cake i que vos aprofite, i si el feu per anar de berenar millor que d’enterro. Que vaja de gust.

Les mènades i el veganisme

 

Com ja sabeu estic fent i enllestint la meua tesina sobre sèries i política i no puc evitar vore a tota hora capítols i més capítols. Bé, ara que estan de moda els vampirs, i que açò és un bloc de cuina aprofitaré per penjar una recepta boníssima i tradicional, una cassoleta de fesols i naps. Tot té el seu sentit, seguiu llegint. Resulta que un dels personatges de la segona temporada de True Blood és esta simpàtica mènade (serva del dimoni), li diuen Marianne i és una gran cuinera.

Un dia, la senyora Marianne va eixir de caça. Va tornar amb un conill i un cor humà i va fer un fastigós souffle que més val que mai no el vegeu i evidentment, no tasteu. Va ser tanta la impressió que em va causar que estic un poc susceptible en el tema carnoset. La cassoleta de fesols i naps no té cap ingredient d’origen animal i per tant és un menjar excelent per a vegetarians i vegans. A mi personalment m’agrada cassola molt i és molt econòmic.

Per fer una cassola de fesols i naps necessitarem:

  • Mig quilo de naps
  • Dos grapats de fesols
  • Un got d’arrós
  • Una tomaca del terreno
  • Una cabeça d’alls

Primer que res farem un caldo amb els fesols i els naps tallats a tiretes o rodanxes per tal que queden tovets i es puguen menjar sense que les nostres dents es vegen afectades. A continuació en una paella posarem oli d’oliva i el calfarem per tal que es creme. En una cassola de fang posarem el gos d’arròs (per a dos persones) i per sobre li tirarem l’oli roent, ho mesclarem tot (Al final del post trobareu l’explicació per a este pas, segons ma mare). A continuació plenarem dos gots del caldo (el doble que d’arròs) que hem fet amb els fesols i els posarem en la cassola amb l’arròs. A continuació només hem de tallar per la meitat la tomaca del terreno i afegir-li els fesols i els naps. Al centre posarem una cabeça d’alls per a que done bon gustet (a mi m’agrada menjar-me un allet o dos amb l’arròs). Senzill no? Només queda posar-ho al forn el temps necessari per a que s’eixugue el caldo (Personalment a mi m’agrada que quede cruixentet, però a la meua germana, per exemple, no. Així que anem turnant-nos) El resultat és més o menys este.

 

 

Bé, i el fet de tirar-li oli roent a l’arròs, segons ma mare es fa per a que l’arròs no es passe i quede senceret. A la zona de la vall d’Albaida i de la Costera hi ha una gran tradició d’arrossos al forn. Un dia, farem un repàs de les varietats més detacades. Sens dubte esta és una bona opció per totes aquelles persones que per convicció no mengen carn.

I això, jo vaig a seguir en lo meu, hui toca vore un capitolet o dos de Carnivale… vos deixe el trailer de la primera temporada, que a Espanya va emetre Canal +. Animeu-se a vore-la i animeu-se a fer esta cassoleta, ja em direu què tal.

Que vaja de gust!

 

 

 

Molts canvis i la conquesta pel paladar

Amics bloguers espere que ara sí, esta nova posada en marxa siga la definitiva i la cosa ja vaja de bo. Durant este temps sense escriure he anat recopilant fotos de moltíssimes coses que he provat a fer i que podré anar ensenyant-vos en conta-gotes.

Apart de començar a escriure de nou en el meu bloc, i apart de posar-li una nova capçalera, hi ha més canvis a la meua vida. Ja no vos escric des de Barcelona, ho faig des del meu poble, l’Olleria (la Vall d’Albaida), ja que passaré ací uns mesos fins que la meua tesina siga una cosa digna de ser presentada i puga guanyar-me la vida dignament. Un altre canvi és que he començat a fer una vida sana. Sí, el que escolteu. Ja vorem el que em dura.

Dotorejant blogs he arribat a una entrada que m’ha cridat l’atenció, i he anat a buscat la font de l’esmentada informació. L’informe en qüestió es diu Cocinar con amor (al loro!) i l’encarrega una estranya parella (Meetic i Gallina Blanca) per tal d’esbrinar si els espanyols conquereixen o no pel paladar. L’estudi afirma que un 60% dels espanyols es deixaria conquerir amb un bon “guisopo” però només el 21% utilitza habilitats culinàries per lligar. Jo que sempre les faig servir m’he quedat una miqueta de pasta de moniato, només un 21% cuina als seus amants (enteneu per amants algú que estima NO clandestinament).

Però l’informe aboca una sèrie de… “dades interessants” sobre la identificació dels espanyols amb plats, els postres més eròtics haguts i per haver, i el lloc idoni on celebrar un sopar romàntic.

Pel que fa a la identificació, la majoria dels espanyols se sent pròxim a una PAELLA DE MARISC (cara de circumstàncies) no sé ben bé si es refereixen a la cigala o a la clòtxina… el que està clar és que la definició que dóna l’informe és esgarrifadora “potent, amb sabor i enèrgic, a la vegada que tradicional”, això en el meu poble es tradueix amb el misionero de tota la vida. Entre els joves el plat que més triomfa són les tallarines a la carbonara... osiga “ací t’agafe, ací et mate”. I és que no és bonico això de barrejar el menjar amb el sexe d’esta manera tan gratuïta.

Ningú se sorprendrà si dic que les postres que més luxúria desperten són les maduixes amb nata, però potser sí que hi ha més sorpresa si dic que les segones postres classificades és la tarta de xocolata. Mmmmm súper sensual! Empastifat de bescuit de xocolate… no mola gaire, la veritat.

Per últim, la majoria de gent no es fia massa de les seues conquestes i prefereix que els conviden a sopar a un restaurant. En cas que la gent accedisca a sopar en casa d’una altra persona el test pregunta: Quant de temps dediques a preparar un sopar romàntic? Les dones més d’una hora, els homes una hora i els joves (independentment del sexe) mitja hora o menys. MITJA HORA? Traducció: “Agafe el telèfon, truque a telepizza, “en media hora tiene su pizza en casa”, ohh sorpresa la pizza ha arribat, ohh sorpresa he demant un chunkey monkey”.

Llegit l’informe només puc concloure que el mite de l’espanyol lligó s’ensorra per moments i que no m’estranya si al cap i a la fi el festejat de turno es conforma amb un pizza o unes tallarines carbonara.

Tradicions americanes

Ahir vam anar a vore l’Habitació de Verònica al teatre Club Capitol amb el Toni, l’Aba i el Ramon. Va estar molt i molt bé, l’obra està inspirada en els EUA actuals però recrea la tradició nord-americana dels anys 60. Vaig pensar que fer aquesta recomanació de teatre, havia d’anar acompanyada d’una altra cosa que cada dia és més famosa, i que també respon a una tradició americana, les american cupcakes. Aquesta cançó que hi ha a l’obra també respon al prototip mericà de Leonard Cohen.

Les American cupcakes, són unes magdalenes, baixes, petites delicioses amb una cobertura de “frostie” que li dóna un toc deliciós. Per que es feu una idea, són aquelles magdalenes tan cuques i carrinclones de les pel·lícules de Hollywood. Vaig fer dos tandes, en dos dies diferents. La primera vegada, vaig fer les cupcakes de carrot cake i de brownie, la segona vegada, per motius de públic, vaig fer només brownies.

Explicaré la recepta de Brownie, i després la del frostie, que és un gran descobriment i és molt bo. El brownie a estes altures ja el sabreu fer tots, però bueno, es desfà una pastilla de xocolata Dolca amb 130 grams de mantega, s’afigen a la barreja xocolatada tres ous, una culleradeta d’estracte de vainilla, 95 grams de farina i 125 grams de sucre (la recepta que vaig seguir duia 250 grams de sucre, imagine que deu tractar-se d’un error, perquè, és una animalada). Barregem tot això i a continuació posem unes quantes nous trencades.

Ho posem a uns motlles de magdalena i ho fornegem.

Hem de tenir fet del dia anterior el frostie, que es fa amb una tarrina de formatge cremós, 113 grams de mantega, 300 grams de sucre glas, una cullerada d’estracte de vainilla i el colorant que vulguis posa-li. A mi el color blanquinós que té no m’acaba de convéncer, per això vam innovar.

Aquest frostie s’ha de fer el dia abans i s’ha de guardar a la nevera, perquè sinó no acaba de ser prou dur i s’espatxurra. Despres, quan les cupcakes ja estiguen fredes, li posem per sobre el frostie i ho tornem a posar a la nevera.

De segur que estes magdalenes, o cupcakes, tenen molt d’èxit perquè són molt vistoses i encara tenen més bon gust.

Ací una mostra del resultat

Pizza per a carnívors

Duc tants anys a Catalunya, que tot sovint se m’oblida què és allò que commemora el País Valencià el 9 d’octubre. Tendisc a pensar que conmemorem la derrota del 1707, la del 25 d’abril. Però no, el que el PV celebra un dia com hui és, la conquesta de Jaume I del País Valencià, allò que alguns diuen, les primeres passes del que hui en dia coneixem com poble valencià. Tot açò que vos explique no té massa sentit, ja que sempre vos parle de cuina, però no només vos parle de cuina i ho sabeu.

 

Com ja vos he explicat la meua esquizofrènia de celebracions i dates, m’ha vingut al cap que seria una bona idea presentar-vos un plat que vam provar Toni i jo a un restaruant de Xàtiva, la Maga. La maga es pot considerar el primer restaurant “diferent” que va obrir les portes a la Costera i la Vall d’Albaida. Amb una cuina bona, no excessivament cara i innovadora s’han fet un lloquet i ja duen uns quants anys oferint bons àpats. I a Xàtiva, també, hi ha un monument als maulets per la defensa que van fer de la ciutat al 1707. Com que el restaurant està just als peus del castell, com que este plat el vaig provar allà i com que confundisc dates… teniu el lligam que ha fet el meu cervell.

El bistec o entrecot pizzanola és una curiosa recepta per a la qual només necessitareu uns simples ingredients.

Un bistec de vedella tallat una mica gruixut i de bona qualitat.

Formatge manxec en làmines (la recepta original duu mozarela però jo opine que el manxec li dóna un punt més sofisticat)

Unes tomatetes xerri

Alfàbrega fresca

Primer que res posarem el forn a prescalfar. A continuació farem el bistec a la planxa, però no el passarem totalment, és a dir, el deixarem una mica cru. Quan ja el tinguem fet el posarem sobre la safata del forn amb paper d’alumini, li posarem una mica de pebre molt, les tomatetes a mitjos o a rodanxetes, i unes fulletes d’alfàbrega, un xorret d’oli d’oliva verge, i a sobre de tot posarem el formatge.

El que hem de fer ara és coure aquella espècie de pizza per a carnívors al forn. Com si d’una pizza congelada es tractés, primer coure i després una mica de grill per gratinar el formatge i acabar-lo de desfer.

Un vagada estiga llest ho traurem i ho emplatarem amb unes branquetes d’alfàbrega. Si teniu oli d’alfàbrega casolà no li anirà mal un rajolinet, sinó ja està més que deliciós.

És senzillíssim i els resultats són immillorables, és saludable i una delícia per al paladar. Espere que vos vaja de gust.